Les ciutats i espais urbanitzats que conformen el nostre paisatge són entitats vives complexes que produeixen un fort impacte sobre el planeta. Aquestes ciutats i espais urbanitzats són resultat de tres factors que van estretament lligats: el model de ciutat i territorial, el model de producció industrial i el model de desenvolupament econòmic.
Els estandards de confort i qualitat que imposa el desenvolupament econòmic actual creix dia a dia, fent augmentar la quantitat i diversitat de subministraments necessaris (materials, aigua i energia) i, per tant, la petjada sobre el medi. Conseqüentment també s’incrementen les emissions i residus que s’emeten a l’atmosfera, a l’aigua, al sòl... Aquests subministres i emissions produiran tot un seguit d’alteracions en el medi (pluja àcida, escalfament global, destrucció de la capa d’ozó...), ja sigui de forma directa o indirecta, a conseqüència del seu ús o durant la producció, transport... Per aquesta raó cal reflexionar i prendre consciència de les repercussions que qualsevol intervenció pot produir sobre el medi durant la planificació (el disseny, la implantació, l’organització...), el desenvolupament (el procés constructiu...), la vida útil (el manteniment, la gestió, l’ús que se'n deriva, efectes sobre la salut...) i la seva posterior deconstrucció.
La forma d’aquests espais, els estandards marcats i la seva construcció són elements essencials per minimitzar el seu impacte sobre el medi i garantir-ne un ús més eficient, de forma que doni resposta a les necessitats presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures a satisfer les seves.
La universalització de l’accés a l’automòbil, l’abaratiment del cost del transport i el pas de producció estandaritzada a producció flexible basada en els fluxos, xarxes de connexió, etc., afavorit per l’evolució tecnològica i les noves formes de comunicació, han provocat una dispersió en el territori depredadora de sòl, una nova ciutat que ha destruït la idea de centre en un infinit urbanitzat d’espais anònims, difuminant els límits entre camp i ciutat, establint noves formes de sociabilitat, donant com a resultat una ciutat dispersa, segregada, poc accessibles, generadora de mobilitat insostenible, que comporta un alt consum de recursos i posa en perill l’equilibri del territori.
En contraposició a aquest model poc sostenible trobem el model de ciutat compacta, un model de ciutat eficient i, tot i que hi ha tendència a pensar el contrari, de més qualitat. Aquest model presenta una major eficiència ambiental, eficiència econòmica i equitat social, que junt amb la recuperació i transformació de les parts obsoletes de la ciutat existent en espais funcionalment diversos, ambientalment qualificats, socialment actius, econòmicament capaços, patrimonialment rics, donen un resultat més òptim en la gestió del territori, reduint el consum de sòl, energia i altres recursos, facilitant l’accessibilitat a tots els serveis i reduint la mobilitat obligada, garantint la cohesió social, afavorint la sociabilitat i l’intercanvi d’informació i el sentit de pertinença, potenciant la idea de ciutadania i les dinàmiques participatives.