Les ciutats i espais urbanitzats que conformen el nostre paisatge són entitats vives complexes que produeixen un fort impacte sobre el planeta. Aquestes ciutats i espais urbanitzats són resultat de tres factors que van estretament lligats: el model de ciutat i territorial, el model de producció industrial i el model de desenvolupament econòmic.
Els estandards de confort i qualitat que imposa el desenvolupament econòmic actual creix dia a dia, fent augmentar la quantitat i diversitat de subministraments necessaris (materials, aigua i energia) i, per tant, la petjada sobre el medi. Conseqüentment també s’incrementen les emissions i residus que s’emeten a l’atmosfera, a l’aigua, al sòl... Aquests subministres i emissions produiran tot un seguit d’alteracions en el medi (pluja àcida, escalfament global, destrucció de la capa d’ozó...), ja sigui de forma directa o indirecta, a conseqüència del seu ús o durant la producció, transport... Per aquesta raó cal reflexionar i prendre consciència de les repercussions que qualsevol intervenció pot produir sobre el medi durant la planificació (el disseny, la implantació, l’organització...), el desenvolupament (el procés constructiu...), la vida útil (el manteniment, la gestió, l’ús que se'n deriva, efectes sobre la salut...) i la seva posterior deconstrucció.
La forma d’aquests espais, els estandards marcats i la seva construcció són elements essencials per minimitzar el seu impacte sobre el medi i garantir-ne un ús més eficient, de forma que doni resposta a les necessitats presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures a satisfer les seves.
La universalització de l’accés a l’automòbil, l’abaratiment del cost del transport i el pas de producció estandaritzada a producció flexible basada en els fluxos, xarxes de connexió, etc., afavorit per l’evolució tecnològica i les noves formes de comunicació, han provocat una dispersió en el territori depredadora de sòl, una nova ciutat que ha destruït la idea de centre en un infinit urbanitzat d’espais anònims, difuminant els límits entre camp i ciutat, establint noves formes de sociabilitat, donant com a resultat una ciutat dispersa, segregada, poc accessibles, generadora de mobilitat insostenible, que comporta un alt consum de recursos i posa en perill l’equilibri del territori.
En contraposició a aquest model poc sostenible trobem el model de ciutat compacta, un model de ciutat eficient i, tot i que hi ha tendència a pensar el contrari, de més qualitat. Aquest model presenta una major eficiència ambiental, eficiència econòmica i equitat social, que junt amb la recuperació i transformació de les parts obsoletes de la ciutat existent en espais funcionalment diversos, ambientalment qualificats, socialment actius, econòmicament capaços, patrimonialment rics, donen un resultat més òptim en la gestió del territori, reduint el consum de sòl, energia i altres recursos, facilitant l’accessibilitat a tots els serveis i reduint la mobilitat obligada, garantint la cohesió social, afavorint la sociabilitat i l’intercanvi d’informació i el sentit de pertinença, potenciant la idea de ciutadania i les dinàmiques participatives.
La complexitat i la diversitat urbana, tant del conjunt com de cada una de les parts, és fonamental per aconseguir elements eficients econòmicament, evitant bosses de marginalitat.
En el nou model econòmic en el que vivim, on les ciutats i les regions vanadquirint importància, cal un repartiment clar i definit de les responsabilitats entre els diferents nivells de presa de decisions (local, regional, nacional, ...), on els governs locals juguen un paper molt important. Per garantir i assegurar el seu funcionament cal, a partir de la planificació, establir una estrategia global que posicioni i permeti un funcionament correcte dels diferents elements de forma independent, i d’aquest element dintre de les xarxes establertes, de forma que obtinguem un territori eficient i adequat als nous usos.
La dispersió territorial anteriorment comentada ha exhaurit el sòl urbanitzable. Aquest fet provoca la necessitat d’una transformació interna dels municipis, establint polítiques de:
Aquest model territorial basat en centres de residència i centres d’oci i treball, totalment insostenible, provoca problemes a l’administració per mantenir els serveis, ja que la riquesa productiva es produeix en uns municipis diferents a on s’ha de donar serveis a la població.
El model urbà i la gestió de les nostres ciutats seràn aspectes fonamentals per a garantir el benestar social dels ciutadans.
L’ús que fem de les nostres ciutats dependrà en gran mesura de la qualitat de l’espai públic.
L’espai públic és l’espai de relació dels ciutadants on es produirà l’intercanvi, el coneixement i la convivència. Cal garantir un espai públic de qualitat per a la vida quotidiana, que faciliti l’ús d’aquest espai a les persones sense condició d'edat, raça, característiques físiques o psiquiques o sexe, amb equitat de genere, de forma segura a qualsevol hora del dia. Aquestes condicions aniran estretament lligades a l’edificació que dona suport a aquest espai públic:
La diversitat garantirà la cohesió social, afavorint la participació ciutadana i l’organització social, evitant la formació de ghetos socials, que poden acabar destruint un barri com a part del conjunt.
La ciutat, i l’espai urbanitzat en general, com a receptacle físsic on l’esser humà desenvolupa amb gran intensitat les seves activitats, seràn les grans responsables de l’abast dels efectes medioambientals sobre el planeta. Les característiques dels edificis, la seva distribució en el territori, la seva densitat, la diversitat d’usos i la proximitat entre ells, ..., seràn aspectes fonamentals que determinaran la petjada ecologica que es produeix sobre el planeta, doncs són els aspectes que determinaran l’ús que fem de la ciutat i en contraposició del territori:
La planificació serà l’element determinant per definir les tendencies futures i així construir els escenaris més adients pel planeta.