La OMS defineix la salut com un estat de complet benestar físic, mental i social i no només com l’absència de malalties. És per això que un habitatge ha d’anar molt més enllà de proporcionar refugi contra les inclemències del temps i ser segur per a les persones. Una arquitectura més centrada en la salut de les persones farà que la gent arribi a la vellesa amb millor estat de salut.
Les cèdules d’habitabilitat asseguren que es compleixin uns requisits mínims d'higiene i salubritat, però el coneixement actual ens permet anar molt més enllà i en comptes de limitar-nos a tenir edificis salubres tenir edificis saludables. Edificis que proporcionin una millora en la qualitat de vida dels seus ocupants.
Com ens pot afectar la salut un mal edifici i què podem fer per solucionar-ho:
Treballar tot el dia sense percebre els canvis de la il.luminació natural o estar en un entorn opressiu pot ocasionar estrés laboral. Un ambient saludable va ineludiblement lligat a la interacció entre l’interior i l’exterior de l’edifici. S’ha de procurar que la llum exterior entri dins l’edifici, i que hi hagi contacte visual entre l’interior i l’exterior.
La salut depèn en gran part de l’estat de la ment, i uns colors adequats i la presència de plantes interiors o vegetació exterior ajuda a crear un ambient molt més estimulant i confortable. La influència dels colors és força variable depenent de diversos factors com la funcionalitat de l’espai o la cultura. Així, uns colors molt vius com vermells i grocs poden semblar-nos agradables en una botiga però crear-nos ansietat en una oficina.
Tot i que s’ha comprovat que amb el pas del temps la percepció que tenim dels colors varia, en general es considera que els colors freds (blaus, verds…) aporten serenitat però fan que un espai sigui menys acollidor, i els colors càlids (vermells, taronges…) creen l’efecte contrari.
El soroll és un dels problemes que més preocupa als usuaris dels edificis, i aconseguir un adequat confort acústic presenta diverses dificultats. L’excés de soroll que es produeix prop de les vies del tren, carreteres molt transitades o zones properes als aeroports, produeix un gran disconfort que pot tenir implicacions serioses sobre l’organisme com desordres del sistema nerviós autònom, manca de concentració i trastorns del son. Tot i així, cal remarcar que l’absència absoluta de soroll pot provocar trastorns similars, per tant és important remarcar que per aconseguir el confort acústic cal mantenir una certa relació entre l’interior de l’edifici i l’exterior, no es pot aïllar completament.
Quan hi ha un excés de soroll el més recomanable és eliminar-ne la font, però aquesta solució en molts casos no està a l’abast de l’usuari de l’edifici. En aquests casos cal millorar l’aïllament acústic, i es pot fer de diverses maneres:
Els éssers vius utilitzem l'aire per obtenir l'energia que necessitem per mantenir-nos vius, posant-nos en contacte directe amb l'ambient que ens envolta de forma directa i permanent. És per això que l'aire, conjuntament amb la presència d'aigua, és un dels elements fonamentals perquè pugui existir vida al nostre planeta i aquest ha de tenir un adequat estàndard de qualitat, amb una bona relació de gasos, el més lliures de contaminants possible. Aquesta relació de gasos està composta principalment per nitrogen i oxigen i en menor mesura per altres gasos com són: l'argó, el vapor d'aigua, el diòxid de carboni, el metà, l'òxid nitrós, l'ozó i altres, podent emmagatzemar alguns contaminants suspesos, com la pols, pol·len, compostos orgànics volàtils, bacteris, virus, àcars, fongs, fum, etc ... Alguns d'aquests contaminants tenen la capacitat per poder causar malalties respiratòries, cardíaques o danys en altres òrgans del cos humà, ja que utilitzem l’aire en els pulmons per l'oxigenació de la sang i aquesta circula després per tot l’organisme, distribuint oxigen i nutrients als diferents teixits del cos.
En alguns casos, aquests problemes de salut són complexos de diagnosticar, degut a que hi ha grups heterogenis de contaminants en l’aire que dificulten l'estudi etiològic per a determinar amb certesa la relació causal i en altres, les causes són fruit d'una combinació de contaminants. No obstant, s’ha constatat que hi ha edificis en què els seus usuaris presenten un conjunt de malalties originades o estimulades per la contaminació de l'aire i que l'Organització Mundial de la Salut -OMS- ha definit com el "Síndrome de l'Edifici Malalt". Això és especialment important perquè tal i com adverteix la pròpia OMS- la població de les ciutats passa entre un 80% i un 90% del temps en l'interior dels edificis.
Per altra banda, l'aire atmosfèric exterior que s'utilitza per a la ventilació dels edificis pot presentar unes elevades concentracions de pol·lució i contaminants. Aquesta contaminació de l'aire atmosfèric es va iniciar de forma lenta i progressiva amb la revolució industrial i avui, en algunes zones urbanes, presenta una situació força crítica. La seva existència es deu principalment als processos de combustió, que comporta l'emissió de monòxid de carboni, òxids de nitrogen, cendres i hidrocarburs no combustionats. Quan aquesta pol·lució presenta unes elevades concentracions pot ocasionar problemes en la salut i lamentables efectes en el medi ambient, com és l'escalfament global a causa de l'augment dels gasos d'efecte hivernacle. En aquests casos no és la millor solució ventilar natural l’interior dels edificis amb l’aire exterior.
Al seu torn i intrínsecament relacionat, els edificis han de permetre cobrir les seves necessitats tèrmiques amb una baixa demanda energètica, el que exigeix edificis hermètics que evitin pèrdues tèrmiques per infiltracions i un ús molt eficient de l'energia utilitzada per la climatització, sent això contradictori amb la ventilació natural, ja que aquesta expulsa fluxos d'aire viciat en bones condicions tèrmiques per altres fluxos d'aire nou que necessiten ser condicionat climàticament, sent això inassumible energèticament i econòmicament per una societat que requereix una millor eficiència dels recursos.
Tots aquests aspectes energètics, mediambientals i de salut, conjuntament amb la necessitat de disposar d'un bon confort interior en els habitatges, sense mals olors ni humitats per condensació, ha comportat que es desenvolupi normatives específiques a cada país per garantir una bona qualitat de l'aire interior en els edificis.
Des d'un punt de vista d'estalvi energètic la ventilació natural, utilitzada tradicionalment, no està considerada un sistema eficient i és per això que no es considera un sistema general de ventilació en la legislació espanyola (CTE), essent considerat un sistema complementari. Els sistemes generals de ventilació pels habitatges que es recull en aquesta legislació són: ventilació híbrida o ventilació mecànica.
El síndrome de l’edifici malalt afecta als ocupants de l’edifici i no a l’edifici en sí, i es caracteritza per causar diversos símptomes com irritació de la pell, els ulls o el coll, així com altres molèsties relacionades amb els sentits de l’olfacte i el gust.
Habitualment el síndrome de l’edifici malalt es produeix per una mala ventilació, partícules en suspensió i càrregues iòniques o electromagnètiques.
Els edificis més propensos a patir aquest síndrome són els edificis d’oficines amb mur cortina que tanquen hermèticament per reduir les infiltracions d’aire i així estalviar energia. Si la ventilació artificial no està correctament calculada afavorirà l’aparció d’al.lèrgies i la transmissió de malalties com la grip.
Les zones humides, amb poca ventilació i presència de pols afavoreixen l’aparició d’àcars. Els seus excrements són inhalats pels usuaris de l’edifici i poden causar diversos problemes respiratoris i altres dolències.
Alguns materials de les oficines poden contribuir a l’aparició del síndrome de l’edifici malalt al desprendre fibres minerals, contenir compostos orgànics volàtils (COV) o emetre vapors tòxics.
Principals recomanacions per evitar el síndrome de l’edifici malalt:
Afortunadament la majoria de materials perillosos per a la salut ja s'han prohibit. Tot i així encara els podem trobar en obres de rehabilitació, per tant cal conèixer quins són els perills de la seva manipulació.
També trobarem elements com el radó que depenen del terreny, per tant el podem trobar en qualsevol edifici que s'hagi construit en una zona on aquest gas estigui present.
L’amiant és un material que s’ha utilitzat molt en el nostre país per la seva gran resistència al foc, propietats d’aïllament tèrmic o com a matriu resistent per als productes de fibrociment. Consisteix en una sèrie de metasilicats de ferro alumini i magnesi que presenten formes fibroses.
Des de l’any 2002 a l’estat espanyol està prohibit l’ús de l’amiant per les greus malalties que provoca al ser inhalat. Aquest és especialment nociu en persones fumadores, que tenen més possibilitats de desenvolupar les malalties a les quals s’associa l’amiant.
Els principals problemes es produeixen en el pulmó i la pleura, en forma d’inflamació fibròtica i de càncer. Les malalties més freqüents que s’han detectat directament relacionades amb la inhalació de fibres d’amiant són les següents:
Gràcies a la inimflamabilitat i a les propietats dielèctriques (aïllants) que tenen els PCBs, aquests s’han emprat en numeroses aplicacions, moltes de les quals son presents als nostres edificis i habitatges. Els transformadors i condensadors elèctrics en són un exemple. Està demostrat que sotmesos a temperatures superiors als 350ºC (que poden arribar fàcilment en cas d’incendi) es transformen en un producte altament tòxic, desprenent gasos perillosos com les dioxines.
Cal constatar que els compostos de PCB no són biodegradables i, per tant, la contaminació persisteix pràcticament de forma indefinida, acumulant-se en el medi ambient. I encara que la seva solubilitat a l'aigua sigui baixa, poden romandre indefinidament en els rius i mars, contaminant el seu hàbitat i fauna.
S’ha demostrat en animals que els PCBs són cancerígens, i es considera molt provable que tinguin els mateixos efectes en els éssers humans. Actualment els PCBs tenen la consideració d’agents potencialment carcinògens.
A part de la carcinogènesi, els PCBs tenen altres efectes nocius per la salut. Principalment afecta al sistema immunològic, nerviós, reproductiu i endocrí.
Aquests tipus de detectors de foc, presents en la majoria d'edificis públics, docents, hospitals i oficines, emeten una certa quantitat de radioactivitat.
Tot i que la radioactivitat d'aquests tipus de productes en principi no és problemàtica, sempre existeix el risc latent que en un accident, com pot ser un incendi, els isòtops radioactius es barregin amb l'aire. Aquest fet pot provocar un risc de contaminació radioactiva elevada, tant a la salut humana com al medi ambient.
Bàsicament, aquests detectors estan fabricats amb Americi 241. Aquest element té una activitat per sota de 0,09 microcuris, o 33,3 kbq (kilobequerels). Les emissions radioactives que emeten són de tipus alfa (pesades) i la seva intensitat fa que a 5 centímetres de la font perdin la suficient potència com per a deixar de ser perjudicials per a la salut. També emeten partícules gamma que són menyspreables. En els casos de detectors molt antics n'hi ha amb Radi 226.
Finalment, cal saber que els detectors iònics sempre poden ser substituïts per altres detectors menys nocius, com pot ser el cas dels òptics o els termovelocimètrics.
Hi ha certs materials petris com el granit o les roques del mateix origen geològic que emeten radiacions de radó. Les partícules radioactives que el radó emet al descompondre’s poden quedar atrapades als pulmons, danyar-ne els teixits i causar càncer.
Per als fumadors exposats a nivells alts de radó les provabilitats de contraure càncer de pulmó són força més altes, tot i que poden passar molts anys fins que es desenvolupi el càncer.
Com que el radó és un gas que prové del sòl, pot entrar als edificis a través de petites esquerdes en fonaments i sostres i acumular-se a l’interior de soterranis o altres estances més elevades de les vivendes.
Per a limitar el risc d’exposició dels usuaris a concentracions inadequades de gas radó procedent del terreny en l’interior dels locals habitables, l’administració espanyola ha fixat un nivell de referència per a la mitjana anual de concentració de gas radó en l’interior dels mateixos de 300 Bq/m3.
Per a verificar i justificar el seu compliment ha establert dues zones geogràfiques on cal prendre alguna mena de protecció. Per als edificis ubicats en la zona on el risc és més alt s’ha establert l’obligació d’haver de disposar d’una barrera de protecció i un espai de contenció ventilat situat entre el terreny i els locals a protegir, per mitigar l'entrada de radó provinent del terreny als locals habitables mitjançant ventilació natural o mecànica o bé, un sistema de despressurització del terreny, que permeti extreure els gasos continguts en el terreny sota l'edifici.
En els municipis ubicats en les zona amb un grau d’exposició menor s’ha de disposar d’una barrera de protecció entre el terreny i els locals habitables de l'edifici, que limiti el pas dels gasos provinents del terreny o alternativament, es pot disposar d’una càmera d'aire destinada a mitigar l'entrada del gas radó a aquests locals. En aquest cas, la camera d'aire haurà d'estar ventilada i separada dels locals habitables mitjançant un tancament sense esquerdes, fissures o discontinuïtats que puguin permetre el pas del radó.
La creosota és el nom amb què es designa a una varietat de productes tal com el quitrà mineral, la creosota de la fusta i de quitrà mineral i la brea de hulla i els seus compostos volàtils. Aquests productes provenen del tractaments a alta temperatura de la fusta de faig i altres espècies, del carbó mineral i de la reïna que s'obté de l'arbust de creosota. La seva utilitat més important és com a protector de la fusta.
Aquest producte s'aplicava fa uns anys en el tractament de les travesses de les vies del tren, materials que s'han utilitzat molt com a elements de construcció i de decoració en parcs i jardins, tant d'ús públic com privat.
La creosota és un producte classificat com a carcinògen de categoria 2 en el Reglament sobre notificació de substàncies noves i classificació, envasat i etiquetatge de substàncies perilloses, i en el seu etiquetatge ha de constar el símbol de Nociu amb la frase de risc R45: "pot causar càncer" i les frases S de consells de prudència 53 i 45: "Eviti's l'exposició. Mirar instruccions especials abans del seu ús".
L'Agència Internacional per a la Recerca del Càncer ( International Agency for the Research on Cancer- IARC ) classifica aquesta substància en el grup 2A: Probable carcinògen per a l'home. Normalment es classifiquen en aquest grup els compostos per als quals existeixen evidències limitades de carcinogenicitat en l'home però suficients en animals.
Els grups de l'IARC són:
Les instal·lacions elèctriques dels edificis creen camps electromagnètics de baixa freqüència. A l’entorn de l’edifici podem trobar torres i cables d’electricitat o transformadors elèctrics que produeixin aquests camps, però també es produeixen a l’interior dels edificis pel cablejat elèctric i els aparells en general.
Per a determinades persones l’exposició a aquests camps electromagnètics és un problema greu. Tal i com passaria amb una al·lèrgia, el seu cos reacciona de manera desproporcionada. Segons l’OMS entre un 1 i un 3% de la població mostra electrosensibilitat, que es pot manifestar en formes diverses com el mal de cap, irritació de la pell o el cansament.
La millor manera de no veure’s afectat pels camps electromagnètics és eliminar la font de l’electromagnetisme o apartar-nos d’ella tant com sigui possible. Si les fonts són externes normalment no podrem apagar-les, i per la seva naturalesa de camp magnètic, resulta molt complex protegir-nos-en perquè atravessa parets i altres barreres. En aquest cas la millor estratègia és utilitzar més les zones allunyades de la font. En el cas d’un habitatge, procurar que la zona de descans sigui la més allunyada de la font del camp electromagnètic. Quan les fonts són internes normalment podrem evitar-les parant l’aparell.
En les últimes dècades les persones ens hem vist envoltades de molts més camps electromagnètics d’alta freqüència perquè són els que s’associen a la ràdio, la televisió i a la tecnologia mòbil. Es considera que els camps més nocius són els que tenen una modulació codificada per pulsacions, els que trobem en els telèfons mòbils, dispositius wifi i bluetooth per exemple.
Cal remarcar que no hi ha un consens total sobre les afectacions a la salut dels camps electromagnètics en les intensitats en les que ens trobem en els edificis. També cal recordar que en altres àmbits hi ha hagut estudis contradictoris durant molts anys abans d’arribar a un consens sobre els problemes de salut que pot comportar un determinat element. Per això es recomana ser precabut en la quantitat de camps electromagnètics als que ens exposem. No està clar si el wifi de casa ens causarà efectes negatius per a la salut, el que sí que està clar és que reduir la nostra exposició a aquests camps no pot empitjorar la nostra salut.
El control de les fonts externes, com les antenes de telefonia mòbil, sempre resulta més complex perquè no les podem apagar a voluntat. És possible fer un apantallament protector a l’edifici utilitzant malla metàl·lica connectada a terra. Per a les fonts internes és recomanable utilitzar dispositius cablejats.
Existeixen diverses malalties relacionades directament amb l'ús d'edificis que no tenen un correcte manteniment o que s'han construït amb materials tòxics, com la legionel.la o la carcinogènesi, que són força conegudes.
De totes maneres també existeixen malalties menys conegudes com la lipoatròfia semicircular, que es produeixen en edificis moderns amb un gran nombre d'instal.lacions elèctriques.
Una de les malalties més greus que poden causar els edificis als seus ocupants i usuaris és la produïda per la Legionella pnemophila, una de les quaranta espècies d'aquest bacteri i que produeix més del 80% de les infeccions.
Es contagia com a conseqüència dels aerosols, únicament per via respiratòria. No es contagia de persona a persona, mitjançant els aliments o en beure aigua contaminada.
Aquest bacteri sobreviu en condicions de temperatura dels 0 als 63º C i en un pH d’entre 5 i 8,5, amb unes concentracions d’O2 entre 0,2 i 15 mg/l, tot i que la temperatura ideal per créixer i reproduir-se és de 25 a 35º C.
Es troba a les instal·lacions que compleixen les característiques referides i que produeixen aerosols, que posteriorment poden ser inhalats per les persones, com són torres de refrigeració, humidificadors, aparells de refrigeració evaporativa, condensadors evaporatius, sistemes de distribució de l'aigua calenta sanitària, fonts ornamentals, etc.
La seva prevenció passa per un manteniment adequat de les instal·lacions, que consisteix principalment en la seva neteja i desinfecció com a mínim dos cops l'any, a la primavera i a la tardor, sempre després que la instal·lació porti un mes sense funcionar i abans de posar-la en funcionament, així com també després de qualsevol reparació.
La cloració de l'aigua, com a mètode desinfectant, és econòmica, senzilla i molt eficaç, en concentracions que no superin les 2 ppm i amb un pH inferior a 8, perquè mantingui la seva eficiència i no sigui corrosiva.
Hauran de realitzar-se proves periòdiques, per tal d'assegurar que les condicions químiques i microbiològiques de l'aigua es mantinguin.
La carcinogènesi és la formació de càncer, de carcinoma o de qualsevol altra neoplàsia maligna, i consisteix en el creixement tumoral dels teixits incoordinat amb les necessitats de l'organisme, de caràcter maligne i pertorbador de les funcions biològiques normals.
En els edificis podem trobar diversos elements o materials que poden provocar aquesta malaltia després d’una exposició més o menys prolongada. Els més coneguts per la seva perillositat són l’amiant i els PCBs, però també n’hi ha d’altres que mereixen especial atenció, com el gas radó i la creosota.
El síndrome de lipoatrofia semicircular està relacionat amb els edificis d’oficines nous amb una gran quantitat d’instal.lacions d’electricitat, telefonia i elements electrònics en general que creen camps magnètics. Aquests camps poden provocar la descàrrega electrostàtica de les cuixes, a través de la taula de l’escriptori.
La conseqüència més habitual és l’atrofiament d’una zona de teixit subcutani, situat principalment a la part frontal de les cuixes. Aquesta atròfia es pot veure a simple vista, i s’ha comprovat que en la majoria d’afectats l’atròfia desapareix tan sols al abandonar l’edifici durant un cert període de temps. Altres efectes d’aquest síndrome són la sensació de cames feixugues i un alt grau de fatiga.